domingo, 28 de junio de 2009

Pere Bessó traduce a Augusto Casola


Strip tease

Em despulle de les meues robes
em despulle

De la meua pell i de les meues vísceres
Em despulle

Em despulle dels meus ossos
de la meua ànima em despulle
i enmig de la multitud
tornat presència invisible
llum inútil mera essència
em despulle
i d'això i tot em despulle.

Em despulle del temps i de l'espai
joc de llums enganyós
a la fi estic present
només amb mi
i nu.




Strip tease

Me desnudo de mis ropas
me desnudo

De mi piel y de mis vísceras
Me desnudo

Me desnudo de mis huesos
de mi alma me desnudo
y en medio de la multitud
vuelto presencia invisible
luz inútil mera esencia
me desnudo
y hasta de eso me desnudo.

Me desnudo del tiempo y del espacio
juego de luces engañoso
por fin estoy presente
sólo conmigo
y desnudo.

© Augusto Casola
Traducción al catalán Pere Bessó

domingo, 21 de junio de 2009

Pere Bessó traduce a Alejandro Schmidt


Kappo de camp

Em feies el retret que parlara dels camps de concentració i
extermini
durant l’esmorzar
però
només així
descrivint-los primmiradament
podia anar-me’n en fum

creuar

el filferro

la teua absoluta presència.



Kappo de campo

Me reprochabas que hablara de los campos de concentración y exterminio
durante el almuerzo
pero
solo así
describiéndolos minuciosamente
podía irme en humo

cruzar

el alambre

tu absoluta presencia.


© Alejandro Schmidt
Traducción al catalán pere Bessó

martes, 16 de junio de 2009

Pere Bessó traduce a Fabiana León


MATRIU

Mire des de la gran matriu
el paradís
el lloc on els meus ossos
foren ales i les meues mans
cànters ardents.

Hi motlurí
ambicions i esperances.
Però ja no l’habite.
Després de la llum
hi hagué silenci
i en el silenci
fàstig.

Enyore el foc i el vent
damunt de les meues aspreses.

Confie en l’ordre superior
en la restitució de l’equilibri
que m’exilie la pena.



MATRIZ

Miro desde la gran matriz
el paraíso
el sitio donde mis huesos
fueron alas y mis manos
cántaros ardientes.

Modelé allí
ambiciones y esperanzas.
Pero ya no la habito.
Después de la luz
hubo silencio
y en el silencio
hastío.

Añoro el fuego y el viento
sobre mis asperezas.

Confío en el orden superior
en la restitución del equilibrio
que me exilie la pena.

© Fabiana León
Traducción al catalán Pere Bessó

martes, 9 de junio de 2009

Pere Besso traduce a Lidia Vinciguerra



MONÒLEG D’UNA LLÀGRIMA

I

Plore.
Plore la soledat.
Acompassar aquesta inèrcia de llàgrimes davant d’un robust cadell
que de penes demostra petita, la seua futura ferocitat. Però plore.
Plore quan deixa el pixum i el lladruc en el privilegi del silenci, en l’arrogant desdejuni que em reserve
com qui defineix el seu propi rostre en l’espill,
i la propietat de l’ombra o deixar la rancúnia
o la sospita de l’amargura
damunt d’un coxí de plomes negres, irredentes.

Plore el pobret trencat pel paco.
A la nina venedora de flors velles, el seu cosset de verge
entre luxúries de nit abandonada en Corrientes i Florida.
Però més plore perquè plore.
Perquè plorí mamà quan es trencà el seu maluc,
quan Déu o els seus àngels –perquè eren d’ella els déus i els àngels, els fantasmes i els inferns de les tres del matí–
resistiren el seu anar esbelt i es tornà frèvola i precària,
primitiva en el dolor,
lenta, d’una lentitud insubornable
que maltracta adins, ben adins,
més adins que l’udolament de cadell famolenc.
Plore la soledat.
Plore amb la soledat.

Plore per la set. Plore el desarrelament de mare,
el calaix de fusta, les flors migrat de perfums,
els mocadors rugats a la bossa, la creu innecessària
denostant un Altre mort.
La fi, les cendres amollades per unes altres mans
d’altres infortunats.
Plore el retorn sense ella.

Oh mare, fou menester seguir el camí, obrir la porta, mirar el buit de la teua cadira, desarmar el teu llit, tirar l’innecessari, un lligall de robes i llegir la teua agenda, les teues pregàries a les verges, les teues pàgines assenyalades en llibres i fotos testimoniatge fins que el record esclate en llàgrimes, mare. I la pietat.



MONÓLOGO DE UNA LÁGRIMA

I

Lloro.
Lloro la soledad.
Acompasar esta inercia de lágrimas ante un robusto cachorro
que apenas demuestra pequeña, su futura ferocidad. Pero lloro.
Lloro cuando deja la orina y el ladrido en el privilegio del silencio, en el arrogante desayuno que me reservo
como quien define su propio rostro en el espejo,
y la propiedad de la sombra o dejar el encono
o la sospecha de la amargura
sobre una almohada de plumas negras, irredentas.

Lloro al pobrecito quebrado por el paco.
A la niña vendedora de flores viejas, su cuerpecito de virgen
entre lujurias de noche abandonada en Corrientes y Florida.
Pero más lloro porque lloro.
Porque lloré a mamá cuando quebró su cadera,
cuando Dios o sus ángeles –porque eran de ella los dioses y los ángeles, los fantasmas y los infiernos de las tres de la mañana–
resistieron su andar esbelto y se volvió endeble y precaria,
primitiva en el dolor,
lenta, de una lentitud insobornable
que maltrata adentro, muy adentro,
más adentro que el aullido de cachorro con hambre.
Lloro la soledad.
Lloro con la soledad.

Lloro por la sed. Lloro el desarraigo de madre,
el cajón de madera, las flores migrando de perfumes,
los pañuelos arrugados en el bolso, la cruz innecesaria
denostando a Otro muerto.
El final, las cenizas arrojadas por otras manos
de otros desdichados.
Lloro el regreso sin ella.

Oh madre, hubo que seguir el camino, abrir la puerta, mirar el vacío de tu silla, desarmar tu cama, tirar lo innecesario, un atadito con las ropas y leer tu agenda, tus oraciones a las vírgenes, tus páginas señaladas en libros y fotos testigo hasta que el recuerdo estalle en lágrimas madre. Y la piedad.



© Lidia Vinciguerra
Traducción al catalán Pere Bessó

miércoles, 3 de junio de 2009

Pere Besso traduce a Anamaría Mayol


COM SAP UNA LLÀGRIMA

Em deixà els ulls en carn viva
el passat

Se n’anà amb les meues llàgrimes

I vingueren les teues mans
els teus ulls mar salada
el teu somriure

Ara ajunte la humitat
dels teus besos
el plugim en la meua pell
per a mullar les palpebres
per tal de no oblidar
de quan en volta
com sap una llàgrima



CÓMO SABE UNA LAGRIMA

Me dejó los ojos en carne viva
el pasado

Se fue con mis lágrimas

y vinieron tus manos
tus ojos mar salado
tu sonrisa

Ahora junto la humedad
de tus besos
la llovizna en mi piel
para mojar los párpados
a fin de no olvidar
de vez en cuando
cómo sabe una lágrima


© Anamaría Mayol
Traducción al catalán Pere Bessó