martes, 24 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a Luis Benítez



LA RENCA

Tan cremada en aquest món,
com l'Amor Real en una sola
cançó de les ràdios populars.
Tan odiada l'esclava,
la negra, la fregadora,
que els seus patrons la desfloren
cada nit i ella, pendent
de florejar en una síl·laba atzarosa,
ella, la pobre, que crema -ara- només en ombres.
Despullat en la cuina
ell juramenta, després dels whiskis,
que una sola qüestió de fe
encara hi ha arreu de la Terra.
Tan indefensa en les seues mans d'embriac
brilla ètica, per damunt de tot ètica,
la inútil farga d'imatges,
la renca.


LA RENGA

Tan quemada en este mundo,
como el Amor Real en una sola
canción de las radios populares.
Tan odiada la esclava,
la negra, la fregona,
que sus patrones la desfloran
cada noche y ella, pendiente
de aflorar en una sílaba casual,
ella, la pobre, que arde -ahora- sólo en sombras.
Desnudo en la cocina
él juramenta, después de los whiskies,
que una sola cuestión de fe
todavía hay por la Tierra.
Tan indefensa en sus manos de beodo
brilla ética, por sobre todo ética,
la inútil fragua de imágenes,
la renga.

© Luis Benitez
Traducción al catalán Pere Bessó

sábado, 21 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a Amalia Mercedes Abaria



RECORREGUT DE LA LLÀGRIMA


Naix d'una memòria que fou amor
o d'un capoll ferit que embolcalla el seu cor
............................................ en l' oceà.

Com una perla ferida corre cap al teu pit
i ningú no va a a veure, a escoltar,
a arrecerar aquesta petita,
gran llàgrima.

Ara continua buscant un recorregut,
buscant una roca que clame el teu nom,
detenint-se, a voltes, en la riba del silenci,
en el camí que les flors li negaren.

Per això la llàgrima no cau encara
i vola cap a la teua boca
i sent una pedra pesant darrere de les seues voreres,
dilatant-se com un udolament,
menjant-se el tast gelat del buit.

No cau encara
perquè vol veure com és el precipici,
com el solc prim que la separa del teu amor,
desapareix.

Però ningú no anà a veure, a escoltar
i dubta llavors si avança amb la seua llança de laments
o busca la campana que adins encara sona.



RECORRIDO DE LA LÁGRIMA

Nace de una memoria que fue amor
o de un capullo herido que envuelve su corazón
............................................ en el océano.

Como una perla herida corre hacia tu pecho
y nadie viene a ver, a escuchar,
a cobijar esta pequeña,
grande lágrima.

Ahora sigue buscando un recorrido,
buscando una roca que clame tu nombre,
deteniéndose a veces, en la orilla del silencio,
en el camino que las flores le negaron.

Por eso la lágrima no cae aún
y vuela hacia tu boca
y siente una pesada piedra detrás de sus bordes,
dilatándose como un aullido,
comiéndose el gusto helado del vacío.

No cae aún
porque quiere ver cómo es el precipicio,
cómo el delgado surco que la separa de tu amor,
desaparece.

Pero nadie vino a ver, a escuchar
y duda entonces si avanza con su lanza de lamentos
o busca la campana que adentro todavía suena.


© Amalia Mercedes Abaria
Traducción al catalán Pere Bessó
Foto: Gustavo Tisocco

domingo, 15 de agosto de 2010

Poema de Pere Bessó


HONKY TONK QUEEN

................. Para Gustavo Tisocco

La reina del piano-bar para inmigrantes primero me cubrió de rosas, luego me sopló en la nariz y, al fin, me chupó la mente. Ahora, a veces, soy caña; a veces soy guijarro, pero siempre hago el graznido de la corneja al oír el ronroneo de otro vecino de taburete que va de Mick Jagger.




HONKY TONK QUEEN

................. Per a Gustavo Tisocco

La reina del piano-bar per a immigrants primer em cobrí de roses, després em bufà el nas i, al capdavall, em xuclà la ment. Ara, a voltes, sóc canya; a voltes sóc còdol, però sempre faig el cucleig de la cucala en sentir el ronquet d’un altre veí de tamborinet que va de Mick Jagger.



© Pere Bessó (Autor y traductor del poema al catalán)
Imagen enviada por el autor

sábado, 14 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a María Paula Mones Ruiz



ACROBÀCIES DEL SILENCI

Sé que no passes molt temps
sense posar damunt meu.
Saps, coneixes els trucs del meu esperit.
Sé de la teua màgica i crua aparició
sé que tries nous llocs de protagonisme.
Ets el meu vell amic, pintor d'espills negres
però calle el teu nom, protegesc la teua identitat
per a no trencar la meua Llum.
Junts… fulminem el crit monosíl·lab.
Amb ganyota il·lusionista, camina la vida.
I jo…
sostinc indesxifrables
acrobàcies del silenci, miques de la meua carn.
Mentre la corda afluixa
desapareixes …
amb mi a lloms
il·luminant-me.



ACROBACIAS DEL SILENCIO

Sé que no pasas mucho tiempo
sin posar sobre mí.
Sabes, conoces los trucos de mi espíritu.
Sé de tu mágica y cruda aparición
sé que eliges nuevos sitios de protagonismo.
Eres mi viejo amigo, pintor de espejos negros
pero callo tu nombre, protejo tu identidad
para no romper mi Luz.
Juntos… fulminamos el monosílabo grito.
Con mueca ilusionista, camina la vida.
Y yo…
sostengo indescifrables
acrobacias del silencio, añicos de mi carne.
Mientras la cuerda afloja
desapareces …
conmigo a cuestas
iluminándome.


© María Paula Mones Ruiz
Traducción al catalán Pere Bessó

sábado, 7 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a Juany Rojas


AMASSAR

Acompanya'm, filla, a fer el pa
porta farina i mantega
rent
i un pessic de sal
Devem bullir l'aigua
i preparar les mans
per a submergir-les en blanc amàs
Mira'm
que jo aprenguí mirant ma mare
i en acabant afegí les meues manyes
El cilindre de cuina gira i premeix
les mans emboliquen amassen
formant panets i rotllos
Cada una posa la seua traça
en el tamany forma gruix
cada una va filant en la memòria
la dolça flaire del moment
i la tèbia herència que emergeix
des del forn a la taula
i des d'una dona a una altra dona



AMASAR

Acompáñame hija a hacer el pan
trae harina y manteca
levadura
y una pizca de sal
Debemos hervir el agua
y preparar las manos
para sumergirlas en blanco amasijo
Mírame
que yo aprendí mirando a mi madre
y luego añadí mis mañas
El uslero gira y presiona
las manos envuelven amasan
formando bollos y redondelas
Cada una pone su marca
en el tamaño forma grosor
cada una va hilando en la memoria
el dulce aroma del momento
y la tibia herencia que emerge
desde el horno a la mesa
y desde una mujer a otra mujer

© Juany Rojas
Traducción al catalán Pere Bessó

Pere Bessó traduce a Ricardo Juan Benítez


Ecos en la nit

En la nit infinita
ressonen certs ecos
de veus passades,
de veus presents.
Són estranys xiuxiueigs
al llarg de corredors
de cambres ombrívoles.
Són planys llunyans
d'històries dissortades
inevitablement, properes.
Són cruixits de l'ànima
o potser, jocs il·lusoris
de ments atordides.

Jo m'incorpore de les seues ànimes,
ja no escolte.



Ecos en la noche

En la noche infinita
resuenan ciertos ecos
de voces pasadas,
de voces presentes.
Son extraños susurros
a través de pasillos
de habitaciones umbrías.
Son quejidos lejanos
de historias desdichadas
inevitablemente, cercanas.
Son crujidos del alma
o quizá, juegos ilusorios
de mentes aturdidas.

Yo me incorporo de sus almas,
ya no escucho.


© Ricardo Juan Benítez
Traducción al catalán Pere Bessó

martes, 3 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a Irene Marks


ELS VOLS SEPARATS

“Restituid, como yo, la virtud extraviada a la
tierra, Sí, restituidla al cuerpo y a la vida, para
que dé a la tierra un sentido, un sentido humano”
Federico Nietzche



El que buscà la llum
..................... més enllà
.......................... no comprenia.

El que abjurà del sol
.................. el que no veié els rostres
.................. que albiraven
.................. a la Ciutat d'Acer
Perque hi restava el resplendor
.................. disfressat
.................. de bla acatament
...........allí la força
.................. s'adormia
.................. intacta
Car allò que com ell l'havien vist
emmalatien de por
davant de la gran muralla de metall.
I humanoïdes cregueren
els que s'arrosegaven pels carrers
amb l'olor a sofre.
Però eren ells mateixos.
Si s'hagueren mirat en la corrent
..................dels ulls nus
estenent les mans...
Buscaren, però, la llum en la distància
fent collita de miralls
i promeses
i fastuoses paraules.
A poc a poc les plomes
dels seus altíssims somnis
anaren envellint encara inactives
I humanoïdes els altres els cregueren

Per això es mataren els uns als altres
I encara que no ho saberen
suïcidi fou,
germanor destrossada
a la primera aletada


LOS VUELOS SEPARADOS

“Restituid, como yo, la virtud extraviada a la
tierra, Sí, restituidla al cuerpo y a la vida, para
que dé a la tierra un sentido, un sentido humano”
Federico Nietzche


El que buscó la luz
..................... más allá
............................ no comprendía.

El que abjuró del sol
.................. el que no vio los rostros
.................. que asomaban
.................. en la Ciudad de Acero
Porque allí estaba el brillo
..................disfrazado
..................de blando acatamiento
..........allí la fuerza
.................. se adormecía
.................. intacta
Pues lo que como él la hubieron visto
enfermaban de miedo
ante la gran muralla de metal.
Y humanoides creyeron
a los que se arrastraban por las calles
con el olor a azufre.
Mas eran ellos mismos.
Si se hubieran mirado en la corriente
..................de los ojos desnudos
extendiendo las manos...
Mas buscaron la luz en la distancia
cosechando espejismos
y promesas
y fastuosas palabras.
Lentamente las plumas
de sus muy altos sueños
fueron envejeciendo aún inactivas
Y humanoides los otros los creyeron

Por eso se mataron unos a otros
Y aunque no lo supieron
suicidio fue,
hermandad destrozada
al primer aletazo

© Irene Marks
Pintura: Flavia Revagliatti

domingo, 1 de agosto de 2010

Pere Bessó traduce a Andrea Álvarez


URBS INFINITES


- T’ha passat cap volta veure una ciutat que s’assemble a aquesta? –
/Italo Calvino/

I

La processó va per dins
arbre de copes caigudes, sense verdor.
Aquell home sense abrils, sense cabells
arquejat al conjur dels anys, sec.
Guaites de les ciutats i les seues fumarades.
Saba vessada del fruit absent
en l’escorça del record, adins.

Les meues arrels s’endreden en els seus corpuscles d’asfalt
viatgen en les seues fulles
al febril vaivé del pensament.

Incideixen les vessants,
creus en què transmigren les meues urbs
opaques i sense temps.


II

M’endinse en les seues ninetes d’argamassa,
per les seues venes d’ombres i llums grogues.
Les llums il•lustrades dels carrers.
Els seus fanals ens aglutinen damunt dels seus rails
com estació del metro,
suma dels nostres passos, pense:
Els que pugen, els que baixen
i els que anem quedant
en el compte immaculat del calvari.


III

Des d’aquest pinacle de maquetes
les meues ubs i les maçoneries
tenen el disseny intacte i negligent
d’un arquitecte de fet.
Les mateixes solituds es repeteixen.
Idèntiques les seues cares aninades
amb rictus de pobreses en les mans.
Les seues cases amb més carrers, amb més vehicles, no ens duen enlloc.

La meua ciutat ´es suma de vides,
amb les seues llums, amb les seues empremtes, els nostres passos.
Un transe¨unt m´es per les senderes intestines de l’oc`as.



Urbes infinitas

- ¿Te ha sucedido alguna vez ver una ciudad que se parezca a ésta? –
/Italo Calvino/


I

La procesión va por dentro
árbol de copas caídas, sin verdor.
Aquel hombre sin abriles, sin cabellos
arqueado al conjuro de los años, seco.
Vigías de las ciudades y sus humaredas.
Derramada savia del fruto ausente
en la corteza del recuerdo, adentro.

Mis raíces se enredan en sus corpúsculos de asfalto
viajan en sus hojas
al febril vaivén del pensamiento.

Inciden las vertientes,
cruces en que transmigran mis urbes
opacas y sin tiempo.


II

Me adentro en sus pupilas de argamasa,
por sus venas de sombras y luces amarillas.
Las luces ilustradas de las calles.
Sus faros nos aglutinan sobre sus rieles
como estación del metro,
suma de nuestros pasos, pienso:
Los que suben, los que bajan
y los que vamos quedando
en la cuenta inmaculada del calvario.


III

Desde éste pináculo de maquetas
mis urbes y sus mamposterías
tienen el diseño intacto y negligente
de un arquitecto de facto.
Las mismas soledades se repiten.
Idénticas sus caras aniñadas
con rictus de pobrezas en las manos.
Sus casas con más calles, con más carros, nos llevan
a ningún lado.

Mi ciudad es suma de vidas,
con sus luces, con sus huellas, nuestros pasos.
Un transeúnte más por las sendas intestinas del ocaso.


© Andrea Victoria Álvarez

Traducción al catalán Pere Bessó