Pere Bessó traduce a Andrea Álvarez

URBS INFINITES


- T’ha passat cap volta veure una ciutat que s’assemble a aquesta? –
/Italo Calvino/

I

La processó va per dins
arbre de copes caigudes, sense verdor.
Aquell home sense abrils, sense cabells
arquejat al conjur dels anys, sec.
Guaites de les ciutats i les seues fumarades.
Saba vessada del fruit absent
en l’escorça del record, adins.

Les meues arrels s’endreden en els seus corpuscles d’asfalt
viatgen en les seues fulles
al febril vaivé del pensament.

Incideixen les vessants,
creus en què transmigren les meues urbs
opaques i sense temps.


II

M’endinse en les seues ninetes d’argamassa,
per les seues venes d’ombres i llums grogues.
Les llums il•lustrades dels carrers.
Els seus fanals ens aglutinen damunt dels seus rails
com estació del metro,
suma dels nostres passos, pense:
Els que pugen, els que baixen
i els que anem quedant
en el compte immaculat del calvari.


III

Des d’aquest pinacle de maquetes
les meues ubs i les maçoneries
tenen el disseny intacte i negligent
d’un arquitecte de fet.
Les mateixes solituds es repeteixen.
Idèntiques les seues cares aninades
amb rictus de pobreses en les mans.
Les seues cases amb més carrers, amb més vehicles, no ens duen enlloc.

La meua ciutat ´es suma de vides,
amb les seues llums, amb les seues empremtes, els nostres passos.
Un transe¨unt m´es per les senderes intestines de l’oc`as.


Urbes infinitas

- ¿Te ha sucedido alguna vez ver una ciudad que se parezca a ésta? –
/Italo Calvino/

I

La procesión va por dentro
árbol de copas caídas, sin verdor.
Aquel hombre sin abriles, sin cabellos
arqueado al conjuro de los años, seco.
Vigías de las ciudades y sus humaredas.
Derramada savia del fruto ausente
en la corteza del recuerdo, adentro.

Mis raíces se enredan en sus corpúsculos de asfalto
viajan en sus hojas
al febril vaivén del pensamiento.

Inciden las vertientes,
cruces en que transmigran mis urbes
opacas y sin tiempo.


II

Me adentro en sus pupilas de argamasa,
por sus venas de sombras y luces amarillas.
Las luces ilustradas de las calles.
Sus faros nos aglutinan sobre sus rieles
como estación del metro,
suma de nuestros pasos, pienso:
Los que suben, los que bajan
y los que vamos quedando
en la cuenta inmaculada del calvario.


III

Desde éste pináculo de maquetas
mis urbes y sus mamposterías
tienen el diseño intacto y negligente
de un arquitecto de facto.
Las mismas soledades se repiten.
Idénticas sus caras aniñadas
con rictus de pobrezas en las manos.
Sus casas con más calles, con más carros, nos llevan
a ningún lado.

Mi ciudad es suma de vidas,
con sus luces, con sus huellas, nuestros pasos.
Un transeúnte más por las sendas intestinas del ocaso.


© Andrea Victoria Álvarez
Traducción al catalán Pere Bessó